L'entrevista



Redacció: Célia Roca. - 23/10/2019

eix professional - Santiago Niño Becerra

Santiago Niño Becerra,


Economista

«Les pensions convergiran en una renda bàsica per a tothom»

 



«Cap al 2050, la meitat dels oficis i ocupacions actuals hauran desaparegut»



«En els anys vinents, el capitalisme abandonarà aquest individualisme i contemplarà molt més la col·laboració entre diversos actors»



La incipient feblesa de l’economia alemanya. La reducció del ritme de creació d’ocupació a Espanya. Una piràmide demogràfica envellida que fa trontollar els fonaments d’un sistema de pensions amb data de caducitat. La necessitat decreixent del factor ocupació. Això són només quatre peces del complex trencaclosques socioeconòmic que marca l’agenda estatal i europea. Per a diluir alguns d’aquests interrogants, Eix Professional torna a parlar amb Santiago Niño Becerra (Barcelona, 1951). En l’actualitat, és catedràtic d’estructura econòmica a la IQS School of Management de la Universitat Ramon Llull, coŀlaborador de programes com La Ventana, Versió RAC 1 o Revolució 4.0 i autor de diversos llibres sobre divulgació econòmica. El seu darrer treball és El crash. Tercera fase (Roca Editorial).



Al seu darrer llibre assegura que la crisi econòmica del 2007 no només no ha acabat, sinó que ens endinsem en un nou escenari. A què ens enfrontem?


La crisi iniciada el 2007 és sistèmica, com la de 1929, que va significar un canvi de model. Atès que ara sabem més coses que aleshores, hem evitat un crash com el d’aquell moment injectant grans quantitats de diners a l’economia. De tota manera, la crisi que encara patim s’ha desenvolupat en les tres fases tradicionals: les primeres manifestacions, les reaccions per a pal·liar-ne els efectes i, finalment, un període en què sembla que les mesures adoptades han funcionat, tot i que aviat es comprova que no ha estat així. Ara, és com si estiguéssim al 1937, quan es pensava erròniament que el New Deal havia donat un bon resultat per a l’economia dels EUA. En els darrers anys hem guanyat temps injectant diners gratis al sector financer, però els efectes preocupen: tenim un deute públic brutal, no s’han netejat a fons els balanços de la banca, hi ha absorcions bancàries pendents, cal millorar la productivitat, sanejar els comptes públics... Tot això haurà de fer-se en aquesta tercera fase en què ens trobem.

La desacceleració econòmica d’Alemanya, a un pas de la recessió, ha encès les alarmes.


No és una nova recessió: és la tercera fase de la crisi de 2007. Són problemes que, entre 2012 i 2018, es van tapar amb injeccions de diners. Tornem a la situació de 2011, però amb més deute. Això sí, alguna cosa bona s’ha fet.

Un exemple?


La concentració empresarial i bancària: hi sobraven molts bancs. També s’ha aprofundit en l’ús dels diners electrònics, i això implica una reducció del frau fiscal.

Al 2014 li vaig preguntar pel deute públic espanyol. Des d’aleshores només s’ha reduït en un punt percentual, situant-se en el 99%.


Aquest percentatge és enganyós, perquè es calcula a partir del PIB. El 2014, fregava el bilió d’euros i avui arriba als 1,2 bilions. Aquest import no es pot eixugar. Espanya està pagant 30.000 milions d’euros anuals en concepte d’interessos del deute públic. Ara bé: en una economia postglobal, un país sol no pot fer-hi res, sinó que ha d’esperar que els països més influents adoptin les mesures pertinents. A Espanya, quan la crisi tot just començava, es van fer gestos sense solta ni volta, com el Pla E de Zapatero, ineficaç per a revertir una recessió. Aquest problema es va veure agreujat per un altre fet: la decisió del Banc Central Europeu de comprar deute públic i privat. No hi ha una recepta en l’àmbit estatal per a rebaixar el deute públic, ja que estem davant d’un problema global on intervenen altres actors internacionals, com ara el Banc Central Europeu o els fons d’inversió.

Preveu canvis en el sistema capitalista. Quins?


El capitalisme neix al segle XIX defensant la propietat privada dels mitjans de producció. Tot i patir diverses crisis de models, fins ara ha conservat alguns trets, com l’individualisme. En els anys vinents, el capitalisme abandonarà aquest individualisme i contemplarà molt més la col·laboració entre diversos actors.

Una altra gran transformació vindrà de la mà de la intel·ligència artificial. També en parla al seu últim llibre.


L’ús de drons i vehicles no tripulats és un canvi positiu, ja que farà possible una logística més eficient i menys contaminant. Això, però, té una cara negativa, ja que una legió de persones es quedarà sense feina ni alternatives. No estem preparats per a la intel·ligència artificial, ni nosaltres ni la legislació, que no contempla sortides per als perjudicats.



Paradoxalment, els països amb la taxa més baixa de desocupació, com el Japó o Alemanya, són també capdavanters en l’adopció de la intel·ligència artificial.


Això té truc. Al Japó, la taxa de subocupació femenina és estratosfèrica. Històricament, la flexibilitat laboral per als treballadors masculins ha consistit a reduir-los el salari, no pas a acomiadar-los. A les dones, en canvi, sí que se les despatxava. Quant als alemanys, tenen un problema: els 7,5 milions de persones que viuen d’un minijob.



Com ho tenim aquí?


A Espanya, tot i que la taxa d’ocupació millora, la subocupació és d’un 15% i la temporalitat supera el 25%. Cap al 2050, la meitat dels oficis i les ocupacions actuals haurà desaparegut. La tecnologia genera ocupació, però en destrueix més: per cada nou lloc de feina, se’n suprimeixen set de mitjana, tot i que l’ocupació generada és d’alt valor afegit i exigeix una alta qualificació. La tecnologia arriba per a quedar-s’hi: un cop l’adoptem, no se’n prescindeix. A més, la tecnologia operativa, la que fa servir el gran públic, s’abarateix, però la tecnologia més avançada és molt cara.

Fa cinc anys vostè va encertar quina seria la taxa d’atur a Espanya actualment. Ara s’acaben d’anunciar les pitjors dades de creació d’ocupació des de 2013. Es destruiran llocs de feina aviat?


Espanya viu el pitjor escenari possible. A més de ser un país amb molts habitants, té una taxa d’activitat baixa, del 58%. Si fos més alta, el problema de l’atur seria encara pitjor. D’altra banda, l’estructura del PIB se sustenta en un valor afegit baix i mitjà, i com menys valor afegit incorpora una població activa, més difícil és tecnificar el mercat laboral. Dit d’una altra manera, tenim pocs neurocirurgians i molts escombriaires. No pinta bé.

Un altre concepte del qual parla sovint és el de la producció additiva. Què és i com ens condicionarà?


Imagini’s que arriba a l’hospital una persona amb el fetge destrossat. Això aviat tindrà una solució senzilla, ja que manca poc perquè es facin cultius de cèl·lules del pacient que permetran crear un fetge nou per a aquesta persona. També es podrà produir una peça metàl·lica sense una foneria. Això revolucionarà el sector industrial, reduint les despeses dels transports i dels estocs i evitant la producció de recanvis.

Continuem fent pronòstics. Vostè preveu que en un futur augmentarà la desigualtat.


Crec que els humans tendim a la desigualtat. Per a posar-hi fre, només podem recórrer a la voluntat de fer-ho adoptant diversos mecanismes. Ja es va fer a la dècada de 1910 amb Lloyd George com a Primer Ministre britànic. Els seus successors el van imitar i, després de la Segona Guerra Mundial, es va implantar un estat del benestar finançat amb impostos. No es va fer per altruisme, sinó per comprar la pau social amb polítiques socials redistributives. Aquesta dinàmica va continuar fins als setanta, amb l’arribada al poder de Margaret Thatcher al Regne Unit i de Ronald Reagan als EUA. Des de llavors, el treball ha esdevingut cada cop menys necessari a causa de la tecnologia. Per això, als governs ja no els interessa tant protegir ni els llocs de feina ni les persones. En acabar la guerra freda, les desigualtats van disparar-se, i a finals de 2011, als EUA, la taxa de desigualtat o concentració de la riquesa era la mateixa que al 1928. Avui, l’1% de la població mundial controla la meitat de la riquesa del planeta. I això anirà a més per motius econòmics i tecnològics.

Això compromet la vellesa de les generacions futures; alguns estudis vaticinen la fallida del sistema de pensions espanyol en una dècada. Quines mesures caldria implementar perquè continués essent viable?


La creació del sistema de pensions es va fer partint de quatre supòsits: la plena ocupació, salaris creixents i amb una revaloració lligada a la inflació, una demanda continuada de mà d’obra i una esperança de vida de només 10 anys més des de la jubilació. Aquestes condicions ja no es donen i això fa que els polítics plantegin la reducció de l’import de les pensions per garantir-ne la viabilitat.

Així i tot...


Per mantenir les pensions actuals, caldria incrementar les cotitzacions socials, apujar la pressió fiscal o reduir la despesa en altres àmbits, però cap d’aquestes mesures és factible. Tot aboca al declivi del sistema de pensions vigent. Penso que s’implementarà la renda bàsica per garantir uns ingressos mínims a cada ciutadà i que les pensions convergiran en una renda bàsica per a tothom.

D’on haurien de sortir els diners per mantenir-les?


Alguns estudis asseguren que és viable, ja que absorbiria els subsidis i altres pagues. També podria finançar-se amb impostos directes o indirectes, essent aquesta la solució de la qual sóc més partidari. Això implicarà, però, reformar en profunditat el sistema fiscal. D’altra banda, si la renda bàsica no s’implementa a tots els països occidentals, això crearà tensions.

Si l’Estat deixa de ser una garantia de la protecció social, com se sostindrà l’accés universal a la sanitat pública?


L’esperança de vida actual duplica la de 1900 gràcies a la sanitat, però els avenços mèdics són molt cars. A més, com que hem fet servir malament els medicaments, ara ens en calen de més cars i, per tant, exigeixen una inversió encara més gran. Això fa que la sanitat pública universal sigui inviable. Per això, la reducció de l’extensió de la sanitat pública es traduirà en una disminució de l’esperança de vida.

Amb el Brexit a l’horitzó i la sentència del judici als líders independentistes damunt la taula, recupero la pregunta que li vaig fer sobre la viabilitat d’una Catalunya independent. No s’hi va mostrar rotund. S’hi reafirma?


Més de 112 informes n’avalen viabilitat, mentre que una desena assegura que una Catalunya independent no seria viable. De tota manera, Catalunya també podria intentar aconseguir prerrogatives econòmiques sense independitzar-se d’Espanya, com ara un Estatut millorat que la dotés d’una completa autonomia financera i fiscal, així com de competències en el control dels ports, els aeroports i les fronteres. Per millorar econòmicament, Catalunya, penso, no necessita una estructura d’Estat pròpia, sinó un pacte fiscal i més competències. En qualsevol cas, si l’única manera d’aconseguir-ho és mitjançant la independència, que així sigui. De tota manera, avui no hi ha cap estat independent. La independència és un concepte filosòfic del segle XIX, quan es van formar els estats tal com els coneixem actualment. Anem cap a una pèrdua de poder dels estats, acompanyat d’un increment del poder regulador i estructural dels organismes internacionals. Parlar d’un estat independent des de la perspectiva econòmica, cada cop és més difícil.

• eix professional



Compartir a linkedin
Compartir a Facebook
Enviar per correu electrònic