L'entrevista



Redacció: Célia Roca. Fotografia: Jordi Cabanas - 08/04/2019

eix professional - Txell Costa

Oriol Amat,


catedràtic d’Economia Financera i Comptabilitat

“Catalunya té més empreses grans que abans de la crisi”

 



"Entre el 30% i el 40% de les empreses ofereix informació financera enganyosa"



"No tinc clar que el sistema d’incentius pervers que va provocar la crisi econòmica, basat en la concessió de préstecs tòxics, hagi desaparegut"





A l’hora d’analitzar la situació de l’economia catalana, Oriol Amat (Barcelona, 1957) és una de les veus més autoritzades. Actualment és catedràtic d’Economia Financera i Comptabilitat a la UPF, degà de la UPF Barcelona School of Management, vicedegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya, vicepresident de l’ACCID i articulista en diversos mitjans de comunicació. Ha publicat diversos llibres sobre comptabilitat i finances, alguns dels quals s’han traduït a altres idiomes. També ha estat professor visitant a universitats i escoles de negoci europees, americanes i asiàtiques, conseller de la Comisión Nacional del Mercado de Valores (2011-2015) i diputat independent de Junts pel Sí al Parlament de Catalunya entre 2015 i 2017



Al llibre Empreses que menteixen, alerta que moltes companyies amaguen els beneficis per a reduir les quantitats que han de tributar. De quins percentatges parlem?


Hi ha estudis que indiquen que entre el 30% i el 40% de les empreses ofereix informació financera enganyosa. Això respon principalment a tres motius: l’existència de polítiques retributives lligades al volum de beneficis, com succeeix sobretot a les grans companyies; l’aprofitament de les ambigüitats legals per a pagar menys impostos, circumstància que es dona especialment a les pimes i les empreses familiars; i finalment, a la voluntat d’inflar els beneficis a l’hora de demanar un préstec al banc. Les regions on aquesta pràctica és més habitual són la Mediterrània, Àsia, Amèrica Llatina i Àfrica. A l’altre extrem, hi hauria el món anglosaxó i els països nòrdics, on hi ha una legislació més dura i que s’aplica més bé. També cal recordar que els líders d’opinió hi donen exemple i que la mentida no s’hi tolera.



S’està fent prou per a lluitar contra l’evasió fiscal? S’estima que, a l’Estat espanyol, al voltant del 75% del frau correspon a les grans fortunes i les grans empreses.


S’hi podria fer més: endurir les lleis, aplicar-les de manera més estricta, tenir tolerància zero amb la mentida... Quant al perfil dels grans defraudadors, s’ha de tenir en compte que el frau a les pimes acostuma a ser més simplista: per exemple, amagar unes vendes. En canvi, les grans empreses que defrauden recorren a operacions d’enginyeria fiscal on intervenen societats amb la seu a altres països. És més difícil treure’n l’entrellat.



On és el límit?


Hi ha dos tipus d’engany comptable: el legal i l’il·legal. L’engany legal, que és el més freqüent, consisteix a alterar els números seguint la normativa vigent. Hi ha més d’un centenar de conceptes que es poden aplicar de diverses maneres. Per exemple, una empresa que fa R+D pot triar si els diners que hi posa són una despesa o una inversió. Tot dependrà de si s’han de presentar uns números atractius al banc, o bé si són per a Hisenda. Quant a l’engany il·legal, hem calculat que hi incorre al voltant del 10% de les empreses. Aquesta pràctica consisteix a inventar-se o ocultar vendes o factures.



L’ús cada cop més freqüent dels diners electrònics podria dificultar l’ocultació de beneficis?


A alguns països, com ara Islàndia, ja quasi no es fan servir els bitllets i les monedes. Pagar-ho tot amb targeta de crèdit implica estar més controlat. Per tant, els pagaments digitals poden ajudar a reduir el frau.



Fins a quin punt són fiables les auditories externes? La crisi econòmica recent va deixar en evidència la tasca d’algunes firmes del sector.


Crec que les auditories són fiables i útils, i que els auditors fan bé la feina. Cada any es porten a terme unes 60.000 auditories a l’Estat espanyol, de les quals només una quinzena té problemes. Aquest sector és un dels que més responsabilitat assumeixen, ja que poden enfrontar-se al pagament d’indemnitzacions si es demostra que han comès equivocacions. A més, a un auditor no se li demana que trobi fraus a l’empresa, sinó que verifiqui si s’hi ha actuat d’acord amb la normativa. De vegades, l’auditor és el primer enganyat. I com passa amb qualsevol altra feina humana, també pot haver-hi errors.



Un altre tema lligat amb la crisi ha estat el rescat a la banca. Dels més de 60.000 milions d’euros prestats, només se n’han tornat 13.000 milions, i els experts donen la resta per perduda. Hagués estat menys costosa una solució com la islandesa, deixant caure la majoria dels bancs nacionals?


El problema és que això pot arrossegar milions de clients que hi tenen dipòsits. Amb el que es va fer al nostre país, ningú no els va perdre. Si s’haguessin deixat caure els bancs, el fons de garantia de dipòsits no hagués pogut atendre tots els afectats. Malgrat tot, la crisi deixa un interrogant que em preocupa: no tinc clar que el sistema d’incentius pervers que la va provocar, basat en la concessió de préstecs tòxics, hagi desaparegut. D’altra banda, si una entitat rep ajuts públics, hauria de tornar el préstec abans de començar a repartir dividends.



Les dades de la gran banca en el darrer any reporten beneficis per sobre del 10%.


És possible que els bancs que han presentat aquests resultats no hagin rebut ajuts públics, i que el gruix de l’import hagi anat a parar a d’altres entitats. També pot ser que la gran banca ja hagi retornat la seva part del préstec, o que hagi absorbit els bancs que se’n van beneficiar directament. Això s’hauria d’analitzar cas per cas. El que no pot ser és que hi hagi una festa pagada pel sector públic i que els accionistes hi acabin guanyant.



Quant a les empreses a Catalunya, considera que ja han sortit del túnel?


Acabada la recessió, el nombre d’empreses torna a créixer any rere any. També estan més capitalitzades i tenen uns balanços molt més sòlids i menys deute. El darrer informe del Consell Superior de Cambres de Catalunya estima que l’empresa catalana està guanyant un 9% de rendibilitat anual, gràcies sobretot a la internacionalització: inversió estrangera, exportació... Catalunya té més empreses grans que abans de la crisi. De tota manera, hi ha dos grans problemes: la congelació salarial i la reducció de la inversió en R+D.



Acaba de referir-se a l’activitat exportadora, que continua creixent. On és la clau?


Costa trobar altres regions del món que apleguin conjuntament més exportació, inversió estrangera i turisme que Catalunya. En aquest sentit, una de les grans fortaleses de Catalunya és la diversificació. El turisme en representa el 12% del PIB; la construcció, el 7% o 8%, i després tenim tot un reguitzell de sectors molt variats: la indústria agroalimentària, els sectors químics, farmacèutics i editorial... En l’àmbit agrícola, Catalunya és la 3a o la 4a regió europea, i en l’agroindustrial, la 2a o la 3a. Si ajuntem tots dos, Catalunya és el primer clúster agroalimentari d’Europa.



Creu que Catalunya pateix una pressió fiscal excessiva?


Tenint en compte el nivell d’estat del benestar que exigim, no em sembla exagerada la tributació, tot i que és complicada pel que fa a les obligacions administratives que genera. D’altra banda, en el cas concret de Catalunya, hi ha un dèficit fiscal molt important: som la tercera o quarta regió de l’Estat a l’hora de generar riquesa i entre la 11a i la 14a en despesa estatal.



L’etern estira-i-arronsa.


Catalunya té el 16% de la població espanyola i paga entre el 19% i el 20% dels impostos, però només rep entre l’11% i el 12% de la despesa de l’Estat, sense incloure-hi la part de la Seguretat Social.



Es podria justificar per la solidaritat territorial?


A Catalunya, no conec ningú que hi pensi que les regions més riques no han d’ajudar les més pobres. El problema ve quan al rànquing de la despesa estatal quedem per sota d’aquelles comunitats que reben menys del que aporten. Quan es va redactar l’Estatut [d’Autonomia de 2006], s’hi va plantejar el principi d’ordinalitat, que preveia que aquesta situació no es pogués produir. El Tribunal Constitucional, però, el va declarar inconstitucional, malgrat que els catalans l’haguessin aprovat en Referèndum. Uns anys més tard, el president Mas va demanar al president Rajoy un pacte fiscal que contemplés l’ordinalitat, però no va ser possible.



Sempre ha defensat la viabilitat d’una Catalunya independent. Quins indicadors l’avalarien?


La població no sempre és determinant. Alguns dels països més competitius del món, com ara Dinamarca, Singapur o Noruega, tenen un nombre d’habitants semblant al de Catalunya. Si no tinguéssim un dèficit fiscal tan alt, es podria millorar molt el benestar de la població: de fet, Catalunya es la 58a regió europea de 270 en generació de riquesa, però en l’índex de progrés social, cau a la posició 150 per aquesta raó. A més, sense dèficit fiscal, el rating de les agències de qualificació seria més alt. Catalunya no té problemes de viabilitat, ja que compta amb una economia molt potent, però la política és un altre tema.



El Regne Unit contempla possibles problemes d’abastiment de productes bàsics davant la seva possible sortida de la Unió Europea. Podria passar això a una Catalunya sobirana?


El Regne Unit vol marxar d’Europa. En canvi, pel que he llegit, més del 90% dels catalans voldria continuar formant-ne part en un escenari semblant, i no tinc clar que la UE pogués fer fora Catalunya. Tampoc no sé quin interès hi podria tenir, considerant que el territori català n’és aportador net, en pagar 1.400 milions d’euros més de l’import rebut. En el cas d’Escòcia, un territori britànic partidari de no marxar d’Europa, tinc entès que la UE l’acolliria.



La inversió estrangera a Catalunya ha caigut en el darrer any. Està passant factura el clima de tensió actual?


El conflicte polític no ajuda. Malgrat tot, l’Informe FDI del Financial Times situa Catalunya com la millor regió del sud d’Europa per a la inversió estrangera, i les xifres dels darrers anys són favorables. També s’ha de considerar que algunes empreses que posen fàbriques a Catalunya tenen la seu a Madrid. Com es comptabilitza això?



Quins aspectes podrien ajudar a revertir aquesta tendència?


El clima, el paisatge, la gastronomia, l’oferta cultural, el nivell de seguretat... També comptem amb un sistema universitari molt fort, amb unes condicions retributives interessants, amb un hub d’emprenedoria... A això caldria sumar la presència d’un aeroport comunicat amb Europa, Amèrica i Àsia, i la diversificació econòmica. Això sí: també hi ha febleses, com ara l’excés de burocràcia.

 

• eix professional



Compartir a linkedin
Compartir a Facebook
Enviar per correu electrònic