L'entrevista



Redacció: Célia Roca. - 12/06/2019

eix professional - Rafael Santandreu

Rafael Santandreu,


psicòleg i divulgador

«La força de la il·lusió és deu vegades més forta que la de l’obligació»

 



«Cada cop que la persona responsable veiés un error, hauria de pensar: “haig de dissenyar una formació millor”, i no “aquest empleat no serveix”»



«És important adonar-se que, quan l’altre fa quelcom malament, és per confusió o bogeria transitòria, però no perquè sigui una mala persona»

«L’amor, l’humor i el surrealisme són eines ideals per a tractar amb persones neuròtiques»



Pocs objectius vitals han fet córrer tants rius de tinta com la cerca de la felicitat: un propòsit al que encara, 2.700 anys després del naixement de la filosofia, s’intenta donar resposta des d’infinitat de fronts. Rafael Santandreu (Barcelona, 1969) és un dels professionals que han fet seu aquest repte universal, així com un dels psicòlegs més coneguts i mediàtics al nostre país. Llicenciat en Psicologia per la Universitat de Barcelona, ha cursat estudis a la Universitat de Reading, al Regne Unit, i al Centro di Terapia Strategica, a Itàlia. Ha estat professor a la Universitat Ramon Llull i redactor en cap de la revista MenteSana, on va treballar amb Jorge Bucay, i ha publicat diversos llibres sobre transformació personal: El arte de no amargarse la vida, Las gafas de la felicidad, Ser feliz en Alaska i Nada es tan terrible. També és coŀlaborador habitual als mitjans de comunicació, tasca que compagina amb la seva feina com a psicòleg, formador i divulgador.



Fa més de quinze anys que és al capdavant del Centre de Teràpia Breu de Barcelona, des d’on ofereix teràpies basades en la psicologia cognitiva. Com pot ajudar al pacient aquesta disciplina?


La teràpia cognitiva és la més demostrada amb estudis d’eficàcia. Es basa a canviar radicalment la nostra filosofia personal. Es tracta d’aprendre a pensar com els més forts i feliços, com Stephen Hawking. Durant cinquanta anys no va poder moure’s en absolut però ell es deia a si mateix que això no era un gran problema. I va esdevenir un dels millors científics, però sobretot, una persona molt feliç. El seu lema era: «Queixar-se és inútil i una pèrdua de temps, no ho penso fer».

Els seus articles i llibres tenen com a eix central la cerca de la felicitat. Per què ens costa tant d’assolir?


Perquè vivim de manera artificial, amb moltes exigències boges. Sembla que hem de ser perfectes en multitud de coses o, en cas contrari, serem un desastre total. És la hiperexigència allò que ens mata.

Suposo que és el peatge per aconseguir l’excel·lència.


Però una cosa és tenir objectius i divertir-se per assolir-los i una altra és exigir-se tenir èxit i, si no s’aconsegueix, dir que som un fracàs. Aquesta hiperpressió només ens omple d’estrès fins a la paràlisi.

Segons un informe recent de les Nacions Unides, els tres països més feliços del món són escandinaus. L’Estat espanyol ocupa el lloc 36 en aquest rànquing. Quina lectura en fa?


Aquest estudi mesura el benestar material, no la felicitat real o l’alegria de la gent. La veritat és que als països escandinaus hi ha molta depressió i molts suïcidis, cosa que demostra que l’abundància material no dona la felicitat. La gent és més feliç als països en vies de desenvolupament.

Volia preguntar-li per aquesta qüestió, precisament. El 2017, van augmentar els casos de suïcidi a Espanya, situant-se en 3.679 anuals, el doble que el nombre de morts en accident de trànsit. A què pot respondre aquesta tendència tan preocupant?


Al fet que cada cop hi ha més depressió. El percentatge de persones deprimides no deixa d’augmentar. Un 7% de persones a Espanya pren antidepressius i cada any en són més. Això ja t’indica que hi ha quelcom al medi ambient que produeix el problema: la hiperexigència.

Imagino que això és encara més evident a l’esfera laboral. Quina recepta donaria a les empreses per aconseguir equips humans més motivats i menys pressionats?


L’essencial és crear un gran ambient de col·laboració, apostar per fer el bé als altres i donar totes les eines per desenvolupar la feina de manera ideal. Totes les persones desitgen, en el fons del seu cor, fer-ho tot de manera excel·lent. A les botigues d’Apple, per exemple, veuràs un munt de joves supermotivats i feliços. Han estat superformats, volen ajudar als clients i, entre ells, hi ha companyonia, no competència.



Com es pot exercir el lideratge per a fomentar l’excel·lència dels col·laboradors i, a més, fer que els treballadors siguin feliços?


Els bons líders són els que donen les eines per a ser més bons i assenyalen el camí de l’alegria. La força de la il·lusió és deu vegades més forta que la de l’obligació. S’hauria d’ensenyar als líders a transmetre superil·lusió.



És millor incorporar talent o bé donar eines als equips actuals perquè estiguin més motivats?


És molt millor formar de manera que tothom, fins i tot els menys dotats, esdevingui un crac. Els empleats de McDonald’s, per exemple, treballen superbé i sovint són joves ninis. Quin és el secret? Una gran selecció? No! És una increïble formació. És quasi impossible no treballar bé un cop et poses la gorra de McDonald’s. Cada cop que la persona responsable veiés un error, hauria de pensar: «haig de dissenyar una formació millor», i no «aquest empleat no serveix».



I els professionals, quins canvis haurien de fer en el seu diàleg intern per gaudir més de la feina?


Han d’obrir la ment per gaudir tant de la feina com de les vacances. Activar totes les habilitats per gaudir de les coses, com fan quan juguen al tenis: competir sanament, millorar constantment, fer quelcom de bo... Han d’estar convençuts que es pot fer.



Com podem afrontar les relacions conflictives a l’oficina? Gairebé tothom té companys amb els quals les converses i el tracte no són gens fàcils.


És important adonar-se que, quan l’altre fa quelcom malament, és per confusió o bogeria transitòria, però no perquè sigui una mala persona. Ningú no ho és. Per tant, cal no prendre’s personalment aquestes ximpleries. Mai no ens prendríem com una cosa personal els insults d’un boig al carrer, oi? Doncs és el mateix.



Vostè també incideix sovint en l’amor i l’humor.


L’amor, l’humor i el surrealisme són eines ideals per tractar amb persones neuròtiques. I tots estem neures de tant en tant. Podem practicar amb la nostra parella: quan estigui locuela, fem-la riure, donem-li més amor. Tindrem l’oportunitat de fer-la sortir de la neurosi.



Parlem ara d’Internet. Hi ha recerques que consideren les xarxes socials com una font de frustració, ja que sovint s’hi mostren vides aparentment perfectes. Com podem ajudar els més joves, i als que no ho són tant, a no deixar-s’hi influir?


Hem d’ensenyar-los que la perfecció no és quelcom desitjable: en primer lloc, perquè és impossible, i en segon lloc, perquè la perfecció és pròpia de màquines, de coses artificials... És molt millor ésser fill de la natura: vital, fulgurant, amorós. A mi m’encanten les arrugues, la vulnerabilitat, la cooperació... La psicologia cognitiva és tot això.



I ja que ens hem mogut per entorns digitals, resumeixi la clau per a sentir-nos més bé amb un o dos hashtags.


#Noetqueixismai; #jaentenssuficient

 

• eix professional



Compartir a linkedin
Compartir a Facebook
Enviar per correu electrònic